EL DESPERTAR DE LA AUDIÈNCIA

Discúlpame, es la costumbre

2010-01-17T17:31:00.003+01:00

Crec que la realització d'aquesta assignatura m'ha permés obtenir moltes estratègies per tal de fomentar el visionat crític de la televisió i altres mitjans de comunicació, com també justificar les diferents opinions a l'hora de debatre sobre aquest tema ple de polèmica, creant noves perspectives i aprenent noves visions i maneres d'entendre aquest boom que ha suposat el canvi a societat de la informació.

Pel que fa a la creació del blog, trobo que hi ha tant de material a la xarxa, tanta informació, tantes opinions i crítiques, que resulta molt difícil concretar, formar-se una opinió sobre un dels temes i, sobretot, especificar-la en un post. I es que les classes, els materials visionats i proposats, les preguntes realitzades i els debats generats han estat tan interessants que sovint sorgien molts temes dels quals investigar i aprendre. Així, penso que per fer entrades de qualitat al blog (i a demés setmanalment) s’hauria de reduir el nombre d’aquestes, creant una que englobés els continguts principals o els debats més significatius sobre aquest.

Per últim volia afegir que aquesta assignatura ha aconseguit reconciliar-me amb la televisió ja que m’ha permès entendre perquè moltes coses es fan així analitzant quina ha estat l’evolució d’aquesta i els continguts més rellevants. La televisió, si se sap buscar i utilitzar adequadament és un mitjà de comunicació molt útil.

PU4: CAMPANYES POSITIVES I DIVERTIDES

2010-01-17T17:20:00.001+01:00

Pel que fa a les campanyes de sensibilització que utilitzen imatges fortes i agressives per fer entendre que determinades actituds o accions són dolentes, crec que la utilització d’aquestes històries no fa més que fomentar la incapacitat d’alguns telespectadors de pensar i reflexionar sobre les conseqüències. Penso que el fet de mostrar-te imatges fortes no fa més que insensibilitzar-te perquè t’acostumes a veure tantes així que al final no impacten. Crec que són més adequades les campanyes positives que et portin a la reflexió.

Pel que respecte al street marketing, m’agrada el fet de que moltes persones col•laborin en una mateixa proposta o que s’impulsin millores des d’un ambient positiu i lúdic. La primera proposta em va impactar molt perquè crec que és una manera no agressiva de fer entendre a les persones el que d’altres senten.

La segona proposta que em va fer molta gràcia va ser la idea que van tenir els del següent vídeo. Correspon a una campanya de The Fun Theory, en aquest cas: Can we get more people to take the stairs over the escalator by making it fun to do?

PU3: LOS AMIGOS SON...

2010-01-17T16:48:00.003+01:00

Doncs primer volia parlar d’un anunci que en la seva època amb em va agradar molt i que, curiosament, mai he oblidat. És un anunci de Donetes i deia “los amigos son como los donetes”, però no ho trobo enlloc...

Descripció. Sortia una classe de secundària o batxillerat i representava que estaven fent filosofia, el tema: l’amistat. La història gira entorn d’un alumne que exposa l’amistat utilitzant els donetes. Diu: “los amigos son como los donetes, está el clásico, el rallado, los almendrados que van de duros pero en el fondo son unos tiernos, los orginales, etc.” I compara els tipus de donetes amb l’amistat.

Valoració. Personalment, em va semblar original la comparació i suposo que per això em va agradar. El que volia destacar és que l’anunci sap arribar al públic al que està dirigit introduint el producte en un espai quotidià per als telespectadors. En aquest cas, el que deixa marca és l’originalitat, la manera que té d’introduir el producte allà on no es pot, a través d’un personatge que sembla com el “graciós” de la classe i que, fins i tot, representa un tipus d'alumne que tots volen ser, mostrant, de forma encoberta, diversos estereoptips.

Però no volia oblidar-me de comentar un anunci que ja vaig destacar amb anterioritat: SI LO HACES ¿HAZLO BIEN? Personalment, crec que és una falta de respecte per les persones que practiquen aquesta filosofia. El fet no està en que caricaturitzin aquesta manera d’entendre l’alimentació, sinó que mostrin una visió negativa d’aquests i que mostrin com si la decisió de no menjar animals fos dolenta

Des del meu punt de vista, es com si muntessin aquest anunci on sortissin persones sota la creença musulmana que no beuen alcohol, i fessin el mateix anunci amb aquest personatges. Llavors penso que, al caricaturitzar una religió, es veuria com una ofensa, per què amb aquesta filosofia no? He aquí una de les múltiples crítiques que va rebre aquest anunci:

De vegades la publicitat resulta molt agressiva i quan deixa de respectar les decisions d’alguns col·lectius és realment nociva.

PU2: REGULACIÓ, EDUCACIÓ I PUBLICITAT

2010-01-17T14:45:00.000+01:00

Pel que fa als continguts que emet

Personalment encara no sabria decantar-me per una decisió afirmativa o negativa a la pregunta si s’ha de controlar la publicitat. És veritat que alguns anuncis transmeten valors negatius (però la societat també ho fa) i que contradiuen els principis ètics que s’ensenyen a l’escola (com també ho fa el pare que prohibeix al seu fill fumar i ell ho fa), però si els considerem com petites historietes, tots els contes expliquen coses que els infants no deurien de fer, o somien amb fer-les, i sempre algú de la història fa coses que no toquen, precisament per aquesta funció simbòlica que té el conte, l’objectiu de parlar d’aquells valors i normes que s’han d’aprendre per a viure en societat. Així que, el que sí és segur és que s’han de treballar, que així com tot conte té un final i segurament pots parlar sobre ell amb la persona que t’ho explica, ha de passar el mateix amb la publicitat.

Pel que fa a la part educativa

Sempre recordaré el crèdit variable sobre Publicitat que vaig fer i el que em va impactar descobrir la publicitat subliminal. Em va agradar molt perquè va representar un aprenentatge significatiu: per primer cop en un assignatura tothom podia aportar la seva. Considerant, com s’apuntava a l’entrada anterior que en el nostre vocabulari diari sovint afegim frases de campanyes publicitàries, per no comptar amb que estem rodejats de marques. Però l’assignatura no em va impactar per descobrir nous continguts o per adquirir noves estratègies d’interpretació i lectura audiovisual, ja que jo pensava que la publicitat no m’influenciava. I es que, com explicava en una de les primeres entrades de l’assignatura, la televisió havia perdut la seva màgia i ja sabíem, a causa d’entrebancar-nos –les nostres mares que s’encarregaven de comprar els productes i criticar-los- i veure que les taques a la roba sortien si les netejaves bé no ficant-li un producte més car.

Però, com comentàvem a l’entrada anterior, la publicitat ha anant transformant els seus objectius a la par que la societat evolucionava. Quan vaig realitzar l’assignatura l’època del marquetisme, ja estava instaurada al nostre estil de vida i els joves somiàvem amb portar unes bambes nike, abans de tenir un reproductor de música. La publicitat ja no ens molestava perquè no ens tractaven de convèncer perquè compréssim el producte sinó que simplement ens mostraven com gaudien aquells que ho portaven. A mi aquesta tècnica encara em sembla més agressiva (i, potser, eficaç).

Com tot, penso que és essencial ensenyar a veure la publicitat, ja que com s’explica al programa Mira’m bé, encara que sembli que sempre fem zapping per no veure els anuncis, al final veiem una quantitat exagerada d’aquests. Però també crec que la publicitat és una eina molt adequada per treballar els valors i posar en pràctica l’esperit crític. No podem oblidar que molts d’aquests estan molt bé realitzats i són petites històries molt creatives i, de vegades, la marca perd molt de protagonisme (encara que queda al subconscient).

Proposta d’activitat
Una activitat per a comprovar el poder que les campanyes publicitàries exerceixen en les nostres decisions de compra, fins i tot en els que no tenen poder adquisitiu, els infants. L’activitat consistiria en fer un llistat de productes d’oci i un altre de productes necessaris, i desprès veure les diferents marques que el fabriquen. Desprès de fer la selecció personal de quins productes escolliríem, compararíem les marques escollides i faríem un debat de perquè la majoria em coincidit.

[Perdonen la excessiva falta de creativitat... i precisament amb aquest tema.]

PU1: EL HOMBRE DE SCHWEEPS

2010-01-08T00:28:00.005+01:00

La publicitat televisiva, com el propi medi, ha patit una transformació en base a l'evolució de la societat i els seus valors, adaptant el seu objectiu a partir de l’opinió pública o, millor dit, de la consideració que tenen els telespectadors respecte la funció i la influència d’aquesta. És així com, segons Enrique Astuy, l’evolució respon a aquestes etapes: primerament tenia per objectiu informar, desprès persuadir als telespectadors i, per últim, seduir al públic.

INFORMACIÓ

En aquesta etapa els anuncis es limitaven inicialment a informar sobre els productes per tal de que la gent tingués coneixement de la seva existència ja que la competència era limitada. Alhora, la publicitat semblava ser un reflex de la societat, fet que es mostra, per exemple, reproduint els rols que els membres d’una família tenien (veure capítol d’anuncis sobre Els electrodomèstics , produït per LaRentadora).

PERSUASSIÓ

Desprès, amb l’augment de la competència entre marques que oferien un mateix producte, va néixer la publicitat que prometia i prometia, és a dir, que allò que s’anunciava era molt millor. Aquí, potser, va començar allò que diuen el “marquisme”, l’obsessió per portar una vestimenta, per exemple, dissenyada, no per un gran dissenyador, sinó perquè ha sortit anunciada. També en aquest període la publicitat va adaptar-se a les noves tendències: el consumisme, i alhora va crear noves necessitats amb el sorgiment de nous productes, potser, del tot imprescindibles (per exemple, Els refrescos –veure programa també de LaRentadora-)

Un clar exemple és la famosa campanya entorn a la gassosa Schweppes, en la qual es ven el producte advertint que, de primeres, potser no agrada, però que si continues consumint-ho. He aquí una cançó que rememora diverses campanyes d’anuncis dels ‘80, en especial aquesta El hombre de Shweppes de El Sobrino del diablo.

SEDUCCIÓ

Actualment, estic d’acord amb Fernando Herrero, quan afirma que l’objectiu és “que el consumidor quiera la marca […] que la vea como algo familiar, que esté en su cabeza”. La competència entre productes, l’ampliació dels mitjans de comunicació, el desencantament de la societat per la televisió, i per la publicitat en si, concevida com allò que ens domina. És en aquests moments quan la societat sí que fa la publicitat, és a dir, quan el lema és “no deixis que la publicitat t’enganyi” junt amb la producció d’aquesta de forma massiva, els productors i creatius busquen una altra manera de fer publicitat: no informant ni convencent sinó sorprenent i agradant. L’objectiu, que recordis l’anunci (i la marca) a través d’alguna frase, lema o cançó que s’utilitzi en diversos contextos (qui no ha dit mai: "¡A mí me daban dos!","Piensa en verde", "Tómate un respiro...", "Pero tú tienes estudios, piltrafilla", "Be water my friend", etc. )

Així doncs, penso que l’objectiu de la publicitat a anant variant conforme s’ha transformat la societat i que alhora també ha transformat els gustos i generat moltes tendències contribuint molts cops, a promoure valors negatius (ja sigui perquè els recren o els creen)

[Tot i que no m'agrada la Pepsi, a mí sempre m'ha agradat aquest anunci...]

F3: VALORS

2009-12-25T18:47:00.001+01:00

Con esto quiero llegar a la conclusión que a todas las personas desde chicas nos queréis hacer igual que a los demás: educadas, listas, respetuosas... y nos ordenáis lo que debemos hacer, cómo debemos ser. Nos regaláis un hogar y conseguís que nuestro carácter vaya a juego con él. La tierra, mi cuerpo, ya está dirigido para tirar por un camino determinado ¿Y si el agua no se lo permite? ¿y si mi mente no está de acuerdo? Da igual. Una vez aceptado ese modo, una vez acostumbrados a esa vida, ya no nos podemos deshacer de esa monotonía que la rodea. Sé que no puedo cambiarla, así que lo único que puedo hacer es no permitir que me cambien. Que no intenten que sea como los demás; si el lugar, si la clase social, si la vida no va conmigo ¿por qué tengo que adaptarme a eso? Lo siento, a partir de ahora: nada de cargar con lo que no quiero, nada de soportar lo que odio y, sobre todo, nada de ser algo que no quiero ser. Si no es así, no volveré.

M’he pres la llicència de recollir el final d’un relat que vaig escriure fa temps, a la meva etapa com a adolescent. Al llarg del relat es mostra com una adolescent lluita per a definir-se com a persona especial dins d’un entorn que l’obliga a aprendre a ser igual o acceptar que tot el que faci que sigui diferent l’etiquetarà de persona impulsiva i descontrolada. Al final, l’adolescent, inconscient del que fa, marxa de casa encara que ho té tot. Aquest final, des del meu punt de vista, és molt comú a les series televisives d’adolescents, on es mostra com aquests fan tot allò que els “adolescents de veritat” no poden fer (ja que realment saben que no s’ha de fer). Aquesta relació telespectador i sèrie, és la mateixa que es dóna entre infants (lectors o oients) i contes, on els personatges d’aquests fan allò que els infants voldrien fer en aquest món imaginari (desprès utilitzen les històries pel joc simbòlic, per exemple) El problema apareix quan no existeix diferència entre realitat i ficció. D’aquí (entre d’altres) esdevé la importància de la pedagogia dels mitjans de comunicació, de que el telespectador entengui que allò que veu no es real o, en altres paraules, que els valors que la sèrie (en aquest cas) predica no són els que han de seguir (o que s’han de sotmetre al sentit crític abans d’actuar).

F2: DE MENTIDES I PUNTS DE VISTA

2009-12-25T17:00:00.003+01:00

Tot va començar quan la seva mà va fer un gest grotesc com qui treu una engruna de pa que li molesta a la taula. La gent hauria de ser més conscient de que existeix una altra comunicació, la no verbal, que moltes vegades no està en connexió amb allò que es diu. Si els ulls també parlen, les mans criden. I ell no parava de repetir que allò que jo deia era veritat, que em creia i que jo tenia tota la raó. Això deia, més ben dit, això intentava dir...

Tachan! Aquí es queda, en un intent (segurament frustrat) d’originalitat. Veritablement, els recursos que m’han ajudat a escriure la història han estat (evidentment) de tipus narratiu, vivencial. A l’entrada anterior ja parlàvem de la relació estretíssima que hi ha entre realitat i ficció: una classe de universitat, les engrunes de galeta a la taula i la cita de la tarda amb un amic, m’han impulsat a escriure el text anterior. La intriga en el text queda tant pel tall que suposa interrompre la història en aquest punt del relat, com pel fet de la història que relata: un dels protagonistes menteix i l’altre amaga la veritat, una veritat de la qual l’altre també deixa entreveure que n’és conscient. Però aquesta interpretació està realitzada des del punt de vista d’un dels personatges; veiem que passa si escric el següent:

Me’n vaig adonar quan va explicar la mateixa història tres cops, com aquell que explica un conte amb frases recargolades per a fer una història increïble més real. La gent hauria de ser més conscient de que el llenguatge és el reflex d’allò que pensem, i que quan no ho tenim clar les nostres paraules, encara que no siguin incoherents, formen una festa d’indecisió. Li vaig dir que tenia raó en un intent de tranquil•litzar-la; si continuava dient mentides no arribaríem enlloc...

Des d’aquest punt de vista, un dels protagonistes també menteix i l’altre també amaga la veritat del qual l’altre sembla ser conscient. Tanmateix, la història sembla ven distinta ja que el posicionament compromet la interpretació d’aquesta. Si hagués de remarca un mecanisme que més m’agrada per tal de jugar amb la imatge és el punt de vista: he aquí un vídeo antic que mostra molt bé aquest fenomen (i que ha estat utilitzat per diverses pel•lícules de detectius que resol casos)

FI1: IMAGINO LUEGO EXISTO

2009-12-03T17:34:00.006+01:00

Els éssers humans som éssers tant de realitats (context físic i històric) com d’irrealitats. Necessitem l’imaginari, la projecció inventada, la creació de futur per a poder viure. Si no tinguéssim aquesta capacitat d’idear allò que encara no hem viscut, no podríem avançar ja que a res podríem anticipar-nos. La ficció és l’acció que ens permet inventar, inventar-nos, anar més enllà. I és inevitable que aquesta ficció parteixi de la realitat, de allò que coneixem. Així, no aniríem molt errats si afirmem que la ficció està basada en la raó.La creació de la ficció es pot donar en diversos àmbits, però en l’audiovisual té una força especial ja que permet mostrar irrealitats a través de persones, objectes i sentiments molt reals, de la vida quotidiana. Si a això hi afegim el gran poder creatiu que tenen els audiovisuals tant pel que fa a la unió de diverses arts (música, il•luminació, decoració, etc.) la seva influencia es fa realment notòria. Així és com, encara que sàpigues que allò que veus és mentida, ho vius com si fos veritat... o no pots parar de veure-ho perquè o bé representa allò que sempre has desitjat que passés. El problema bé quan no és el que sempre has sommiat, però ho acabas sentint com a teu...És precisament per aquest valor creatiu i imaginatiu (i manipulatiu), pel que resulta molt interessant utilitzar els programes de ficció (telesèries, pel•lícules, curts, etc.) per treballar diversos temes que preocupen a tota la població (vida/mort, sexe/amor, diners/poder, etc.) En relació la utilització d’aquests materials podem trobar varies pàgines dedicades a oferir materials i guies didàctiques. En són un exemple: Edualter amb la seva proposta

LA INTERCULTURALITAT A TRAVÉS DELS MITJANS AUDIOVISUALS

Així com també catàlegs de recursos:

BIBLIOGRAFIA SOBRE CINEMA I EDUCACIÓ

I llibres dedicats a oferir també programacions didàctiques a partir del visionat d’una pel•lícula tema, com és el cas de:El cinema a l’aula de primària i secundària.

I també webs dedicades al tema: Cine y educación

IN3: INFORMATIUS ELECTROMAGNÈTICS

2009-11-15T13:20:00.004+01:00

Desprès de realitzar un petit estudi sobre els informatius (a través de temes com l’objectivitat, l’agenda informativa i la pluralitat de les notícies) i partint d’una perspectiva constructivista segons la qual és necessària la intervenció educativa en aquest àmbit, això és, una pedagogia dels mitjans de comunicació, el següent pas és estudiar la proposta de projectes que hi ha al respecte. Les diverses propostes educatives que se’n deriven dels informatius estan enfocades des de les dues perspectives de la pedagogia dels mitjans: educació amb els mitjans i educació dels mitjans. Així doncs, les activitats proposades tenen per objectiu desenvolupar la lectura crítica dels informatius, però també aprendre sobre diferents temes a través d’aquests mitjans (com per exemple, aprendre sobre la immigració).

Respecte el projecte de Diversitac del tractament d’una notícia i creació i publicació d’una nova notícia a través d’un bloc, volia destacar-ne que m’ha semblat molt encertades les següents qüestions: penseu que tothom sap el que vosaltres heu esbrinat?, s’hauria de poder opinar sempre sobre les notícies que ens donen?, ja que marquen la línia pedagògica sobre la qual treballar l’ús i la influència que tenen els mitjans de comunicació sobre l’audiència. En general el material m’ha semblat molt bo i l’estructura i propostes d’aquest aplicables a moltes notícies, ja que és donen resposta als dos enfocaments de la pedagogia dels mitjans (amb els mitjans i dels mitjans). Respecte el tema del tractament de la notícia, la meva proposta seria, abans d’estudiar els criteris que defineixen què és notícia?, realitzar una taula rodona respecte què creuen els alumnes que hauria de ser notícia i una petita investigació de què creuen els adults que és o hauria de ser noticiable. Desprès d’una posada en comú de les diferents opinions aquestes s’haurien de posar en contrast amb els ítems periodístics que defineixen què és notícia.

Montse Vila, a una entrevista sobre el projecte Escoles en xarxa, explica les raons d’utilitzar els mitjans digitals per abordar els diferents objectius de l’ensenyament de la llengua, en aquest cas la creació de blocs: acostar-se a la realitat digital dels infants, intercanvi i reconeixement entre iguals, treballar les competències digitals, competències curriculars com desenvolupar l’ús vehicular de la llengua, estudi els diferents gèneres literaris, crear situacions comunicatives, etc. Aquest és un exemple de pedagogia amb els mitjans de comunicació, de com els mitjans funcionen positivament i significativament com a recurs educatiu.

Un altre projecte interessant és el realitzat pels alumnes de 6ºB de l’escola Parque Europa, Zaragoza. La classe va realitzar un blog (Noticias del aula 6ºB) que va guanyar el primer premi Edublog08. Una de les activitats més interessants és la creació d’un telenotícies que explica el que passa a la seva escola. A continuació una mostra dels informatius:

Per finalitzar el tema, volía destacar-ne dues frases que encaixen amb la idea que volia transmetre en les anteriors entrades i que justifiquen de manera senzilla el fet de que ha d'haver-hi una pedagogia dels mitjans de comunicació. Aquestes fan referència específica al tractament de les minories ètniques als informatius, on existeix el Manual d'estil que proposa el Col·legi de Periodistes de Catalunya:

- "Introduïm ítems que semblen complementar la notícia tot i que el resultat final condiciona la lectura que els receptors fan de la realitat des de la finestra dels mitjans."

- "Si els periodistes només parlem de les informacions quan aquestes són negatives, la percepció del carrer, de la societat, no pot ser positiva", com a reflexió sobre la influència d'aquests."

Per últim volia afegir una mostra dels informatius dels electroduendes que donaven al meu programa favorit La bola de Cristal. Curiós observar com fan una verdadera crítica de les diferents notícies a través dels ninots que utilitzaven. LolO Rico, directora del programa (a la entrevista que he penjat a la dreta) ja ho va dir: "no és un programa infantil..." encara que els ninots feien riure a molts infants, la gran càrega de crítica social que tenia feia que fós un programa per a tota la família. Aquest tractament de les notícies és verdaderament interessant...

IN2: BIENAVENTURADOS

2009-11-07T17:17:00.005+01:00

El dia que vaig néixer Joan Manuel Serrat cantava en la Catedral de Barcelona, “la vida te la dan pero no te la regalan” (Bienaventurados). És increïble pensar que el passat està escrit, dia a dia, que és més que un record llunyà. Actualment, en menys d’una hora, podem trobar tantes notícies com ns tenen uns quants minuts, que farem quan siguem més grans?. El cas és que si algú es creu desinformat és perquè ha escollit aquesta opció, no perquè no disposi de mitjans de comunicació suficients com a conèixer l’actualitat, el passat o, fins i tot, el futur amb una gran pluralitat de notícies. Tanmateix, la premsa escrita (paper o on line), no té el major ranking d’acceptació. “Según datos del Eurobarómetro publicados en junio de 2006, la televisión es el medio de información preferido por el 73% de los ciudadanos, seguido de la prensa (54%) y en tercer lugar la radio (35%). Los informativos, en consecuencia, poseen una poderosa capacidad de influencia en la opinión pública a través de la imagen que presentan acerca de la realidad política, económica, social, cultural, etc.” (García, J. A., 2007, El infoentretenimiento en los informativos líderes de audiencia en la UE)

Així doncs, encara que tinguem l’opció d’escollir, de comparar i contrastar allò que ens expliquen, no ho fem, les nostres prioritats són unes altres i llavors accedim a allò que ens resulta més còmode, els informatius. I ja que ens decidim a escollir-ne un en concret, al menys, el que hauríem de fer és conèixer dues coses:
- De quin partit polític/ideologia/empresa és partidària la cadena que ho emet.
- Quins són els criteris i requisits alhora d’escollir les notícies.
La primera característica ens ajudarà a entendre perquè surten unes personalitats o no unes altres, i situar el discurs dels reporters dins d’una manera d’entendre el món. Conèixer la ideologia que té un text televisiu ens fa veure que existeixen unes altres. Cadascú és lliure d’escollir-ne si la segueix o no, però al menys s’ha de saber que hi ha unes altres maneres de pensar (partim de la idea, com comentàvem en la anterior entrada, de que la neutralitat és impossible).
La segona característica ens ajudarà a entendre perquè s’escollen unes notícies i no unes altres. Una crítica comuna als teleinformatius (també esmentada en l’anterior entrada) és que gairebé sempre surten informacions negatives, a què es degut? Criteris de selecció de notícies:
-Actualidad: cuanto más reciente, más valor noticioso.
-Concreta: que evite generalidades sobre el tema, precisa.
-Impacto: que llegue, que interese a la gente.
-Cercanía: lo que es reconocible en distancia y a nivel de emoción tiene más interés para los oyentes.
-Cambio: todo lo que es fuera de lo común.
-Interés humano: situaciones que conmueven y despiertan senti¬mientos y emociones en la gente.
-Conflicto: paros, guerras, oposición de criterios, polémica, contradicción…
-Denuncia: la denuncia pone en alerta al oyente.
-Curiosidad: aspectos insólitos sin ser puro sensacionalismo, fue¬ra de lo común…
-Veracidad: los hechos sin sensacionalismo, sin exageraciones…
-Otros: aventuras, celebraciones, ética, misterio, etc.
Hem d’afegir-hi:
- Que afecti a moltes persones.
- Que el mateix cas hagi passat amb anterioritat, fa poc temps.
El que es negatiu és sorprenent, perquè no passa cada dia, i això dóna resposta a uns dels criteris. Tot i que existeixen aquests criteris de selecció i un enfocament polític en el discurs, el periodista així com sap quina és la seva funció i el poder que té, hauria de saber el mal que pot fer. I es que sembla com si aquestes dues característiques fossin imprescindibles, com si declarar públicament (o no tant públicament) el que penses i creus justifiqués que només parlis d’això. Si, tots ho sabem o hauríem de saber (no oblidem el 40% aprox. de persones que no contesten i/o que pensen que els informatius són imparcials) no justifica que el periodista no sigui plural, no compari, ens mostri una realitat tant segmentada, tan adjectivada... I penso que la responsabilitat d’aquest problema no recau en la forta regulació (o en subvencionar més o menys les cadenes privades) dels partits polítics sinó en la consciencia del periodista i del tant per cent de telespectadors que decideixen informar-se a través d’aquest mitjà de comunicació. Encara que informant-nos per altres víes tinguem la sensació de no saber què està passant... Bienaventurados los que lo tienen claro, porque de ellos es el reino de los ciegos.

Telediari os sangrientos

IN1: EL DIARIO NO HABLABA DE MÍ

2009-10-25T20:31:00.008+01:00

[Dia feiner. 08:00h. Pip, pip, pip, pi... (1infomació: és l'hora) M'aixeco, miro l'ordinador (2 informació: el botó amb un símbol rodó és per encendre'l), escolto la música (3 informació: diu el cantautor "hoy, amor, como siempre, el diario no hablaba de mí"). Preparo l'esmorzar i la cafetera fa un soroll estrany (4 informació: s'ha quedat sense aigua). Veig un capítol d'una sèrie de dibuixos (5 informació: diuen "l'amistat és una font d'energia"). Preparo la bossa i pujo a la Facultat... Allà potser trobo un fulletó que em convida a unes jornades (6 informació: educació per la pau), escolto com parlen del facebook les companyes de darrera (7 informació: pots montar-te una cuina virtual), un professor diu tres cops Millet en to de broma (8 informació: pregunto a una companya de classe qui és), a la cua del bar algú parla del temps (9 informació: demà plourà), etc.] M'informo.

I es que la vida diària està plena d'informacions, tant, que si no tinguéssim la capacitat de passar per alt les que no ens interessen, no podríem obrir els ulls. També està plena d’eines, mitjans, estratègies per informar-nos: llegir llibres, parlar amb la gent, escoltar la ràdio, veure la televisió, buscar en internet, pensar... Crec que,així com hauríem d’escollir sobre el que ens volem informar, s’ha de saber escollir el mitjà adequat per a cada situació. Ara farà prop de dos mesos que no veig uns informatius (i de passada menjant amb la família) i puc viure perfectament sense sentir-me exclosa. De fet, la gent que conec parla més de programes d’Internet que d’actualitat, per posar un exemple. I es que la informació compleix la seva funció quan el receptor se sent realment interessant.

Formo part del petit percentatge que confirma la regla, és a dir, el que no figura com a espectador. Els Informatius, per a la majoria de persones, és allò que s’ha de veure per estar ben informats sobre l’actualitat, d’una manera neutra i professional. El record que tinc de les noticies que veia és: assassinats, corrupcions, baralles polítiques, vida personal o informació promocional d’artistes, l’economia en els esports, temps... I res d’això em semblava important per a viure la meva vida. I molt menys em semblava neutre l’assumpte. A l’escola ens ho van dir amb els diaris: si voleu estar ben informats heu de contrastar; ho vaig aplicar també a la televisió i com que no tenia temps, doncs, abans de sentir-me enganyada vaig escollir sentir-me desinformada. I és que, a més a més, hem de tenir en compte que gairebé sempre ens informen d'una conseqüència i no dels fets socials que ho han provocat, i d'aquesta manera mai arribem a tenir una visió global del què, com tampoc podem cercar solucions al problema; així doncs, de poc ens serveix. No podem oblidar, que els informatius són programes de televisió.

I que el principal motiu de la televisió és crear audiència. Aquí podríem aplicar la mateixa regla que amb la Telerrealitat: és lícit que ens diguin “así son las cosas”? Darrera de tot audiovisual, darrera de tot pensament, hi ha unes imatges, uns coneixements previs que guien la creació d’informació. Això és una veritat i no ho hem d’amagar, no és cap delicte crear opinió. El problema ve quan es fa veure que l’objectivitat existeix en les notícies, quan no s’accepta que tota interpretació de qualsevol cosa és subjectiva. Crec que els Informatius que realment informen són aquells que accepten que la informació no és objectiva, des d'aquesta premisa, si vols donar-li un caire objectiu has de mostrar les dues cares de la moneda, encara que siguis, posem per cas, republicà.

PU: SI LO HACES ¿HAZLO BIEN?

2009-10-25T18:57:00.002+01:00

La televisión, una vez más, sobrepasa los límites de la ética. ¿Cuándo aprenderemos que el fin no justifica los medios?

[MOTIVOS PARA SER VEGETARIAN@]

TR: ¿CURSO DEL 63? ¡JA!

2009-10-22T22:46:00.004+02:00

Antena 3 define con las siguientes palabras el programa: "CURSO DEL 63" es un docu-reality en el que un grupo de jóvenes de hoy conviven bajo los valores culturales y normas educacionales propias de los años 60.” Los aspectos que lo definen como reality saltan a la vista, con solo un vistazo a la página web o con tan solo tres minutos de visionado se da uno cuenta del gran trabajo que realizó el equipo de casting. Ahora bien, los aspectos que lo definen como documental casi brillan por su ausencia. La cadena se cura en salud y explica: "Curso del 63" no pretende ser un retrato exacto de los institutos de comienzos de los sesenta. Hay aspectos políticos, sociológicos y disciplinarios que se han soslayado deliberadamente. De nada les sirve. Considerando que las escuelas de la época franquistas estaban formadas en base a la religión cristiana y la formación del espíritu nacional, el objetivo de las cuales era el control y la sumisión de las consciencias y de todas las otras asignaturas, ¿qué queda de característico si se eliminan de forma consciente los aspectos políticos, sociológicos y disciplinarios? Primera contradicción. Política, religión y disciplina son la base de las normas educacionales propias de los años 60, por lo tanto la definición es incorrecta. Y para los que tachen esta idea como un juego de palabras, que vean el programa: hay calefacción, hacen gimnasia, los profesores permiten que los alumnos contesten (y ¡vaya vocabulario!), los profesores median conflictos entre los alumnos, dejan al alumno explicarse… y ¡los chicos cosiendo!, pero ¿qué barbaridad es esa? si una de las asignaturas esenciales en las escuelas era, precisamente, “formación de las niñas”. En fin, que la educación de entonces no queda, en ningún momento reflejada. Sin embargo hay un aspecto que parece que resalta más sobre el resto: la autoridad. Pero ni eso: los castigos son ridículos y las amenazas no se cumplen. Por lo tanto, deberían retirar el adjetivo documental ya que en ningún momento la educación que antes era instrucción o formación (que poco podemos observar en el programa) es bancaria, ni el educador tiene la última palabra y el mando absoluto, ni el educando se muestra respetuoso y sumiso, que era lo que antes pasaba. Ahora, eso sí, el adjetivo de reality le es innegable y, además, muy merecido.

Como reality el programa está bastante bien ambientado: un patio gris y triste, colores apagados, recreación del mobiliario de la época, vestimenta acorde al estilo de entonces… Faltan, eso sí, las cruces y el generalísimo; sobran, por contra, los aparatos de calefacción y la gripe A. El montaje está muy bien adecuado al tipo reality: confesiones a lo gran hermano al finalizar el día, especial atención a los conflictos sentimentales entre los personajes (entre un total de 91 minutos, menos de 10 están dedicados a conceptos educativos), etc. Los guionistas poseen unas ideas muy ricas para darle vida al programa: “que tienen que diseccionar una rana y les da asco, pues ¡para comer ancas!” Los personajes, por su parte, poseen una idiosincrasia perfecta: vocabulario y conocimientos limitados, actitudes y comportamientos infantiles, pataletas y lloros, caras bonitas y cuerpos esbeltos. Si tuviera que destacar a alguno, optaría por Ana Julia (la que siempre llora) porque, como me resulta increíble que una persona mayor de edad pueda montar tremendas pataletas, aplaudo su actuación que le da al instituto su gran toque infantil. En resumidas cuentas, entre ambientación, montaje, guión y unos personajes realmente insolentes a los que se les obliga a algo, en este caso a obedecer (hasta un cierto punto) el éxito, en temas de Telerealidad, está asegurado como bien demuestran las estadísticas: “logró superar los 4 millones de espectadores (4.019.000) y el 21,8% de cuota de pantalla, lo que le convirtió, además en la emisión más vista del día y de lo que llevamos de mes.” Y como los protagonistas son adolescentes (mayores de edad) que se hacen pasar por niños y niñas de instituto, guapos y rebeldes, pues el perfil de audiencia se identifica con el de programas de instituto, un programa para jóvenes y un poquito más mayores. Los que seguro no se identificaran con él e, incluso, pueden llegar a sentirse ofendidos frente tal engaño, es el público mayor que ha sufrido en sus carnes la educación franquista.

En resumen, como documental es nefasto (para mí incluso insultante), como reality (desde mi mirada inexperta) bastante bueno. Y haciendo esta clara distinción no hay debate alguno. La problemática nace cuando la cadena afirma que el objetivo del programa es “abrir un debate sobre el actual sistema educativo y la actitud que muestra la juventud en todos los ámbitos de la vida”. Esto sí que es insultante. ¿Qué tendrá que ver el curso del 63, la educación franquista, con la de ahora? Y en el caso que se quisiera hacer un estudio comparativo ¿dónde queda representado el sistema educativo actual? ¿en los jóvenes seleccionados estratégicamente? Cuando en lugar de realizar un estudio sociológico que determine que esa es la actitud que predomina en los jóvenes, se recuperan personas que se presentaron al casting de Gran Hermano y se quedaron fuera, la muestra queda totalmente invalidada. Y que se pongan a esos personajes en representación de los jóvenes con el objetivo de abrir un debate educativo, es casi denunciable. La polémica, eso sí, está asegurada, y como ésta está directamente relacionada con la audiencia, pues parece hasta legítimo. Repito, parece.

TR 3: LA TELEVISIÓ NO PARLA SI NINGÚ L'ESCOLTA

2009-10-19T15:12:00.006+02:00

El debat respecte la Telerrealitat és difícil d'encarrilar, i això és perquè hi conflueixen aspectes culturals, econòmics, emocionals... temes que afecten al total de la població i posicionaments que estan poc definits. Però, tanmateix, com tot, segur que és millorable. Podríem estar eternament discutint si és o no convenient que existeixin aquests tipus de programes, però com que el tema no és decidir si posar-los o no, sinó com millorar la situació, com aconseguir que els espectadors/es en facin un ús crític i conscient, doncs no ens queda una altre que pensar-hi positivament.

Que ha d’haver-hi una regulació ja que és un mitjà que està a l'abast de tot tipus de públic i no tothom té la mateixa formació ni capacitat per a pair-ho, està clar, o des de la meva postura així és. Que els operadors volen continuar emetent aquests programes, que ho facin, tenen llibertat per fer-ho. Però llibertat no vol dir llibertinatge. No tot és lícit, no poden atacar, passar per alt els aspectes morals i ètics que mantenen a la societat unida, que fan que la nostra cultura sigui així. Crec que no son les autoritats qui ho han de regular, ja que tot allò que s’imposa es compleix sense saber perquè, es fa i no s’entén; són els mateixos espectadors i productors els que s’han de conscienciar que no poden arribar tant lluny. Que el mitjà no justifica els fins, que si només la audiència és el que importa, doncs que ideïn altres fórmules. El meu consell és que li donin la volta a la truita. Els conflictes ens criden l’atenció, creen polèmica i tensió perquè ens fan discutir (positivament) i això ens fa pensar i pensant, encara que no ho fem críticament, ens tornem més humans. Però, els conflictes es poden generar des de la negativitat o la positivitat. On queda la felicitat? Això no dóna que pensar? Saber que el teu veí ha aconseguit aixecar un negoci i tot li va bé no ens porta a la reflexió de: ho podria fer jo? com se les haurà manegat?, per posar un exemple. Recordem, no hi ha llum sense obscuritat, i fa massa temps que naveguem en terres de la negativitat, aviat oblidarem que podem viatjar i veure una llum.

Porto moltes setmanes pensant una proposta per a millorar i/o regular el tema de la Telerrealitat i a part, com deia abans, de crear polèmica a través de lo positiu, trobo molt difícil aportar quelcom. És clar que si tingués la resposta potser ja m’hagués dirigit als productors i a les autoritats pertinents. Tanmateix, penso, com deia a l’anterior entrada i apuntava abans, que la responsabilitat és dels espectadors. En el cas dels infants que es troben amb aquests programes, no hauria de ser la televisió qui els hi negués la visió sinó els familiars que ho permeten. La Telerrealitat hauria de ser com les pel·lícules per a majors de 18, que es poden veure però sempre acompanyat d’una persona adulta que t’expliqui què està passant, què és real i què no, en resumides contes, que desprès de cada programa l’infant pogués dir que li ha semblat i discutir-ho amb un adult crític. Si la Telerrealitat ens mostra una realitat modificada o una situació que s’assembla molt a la realitat, això s’ha de saber abans de veure-ho.

TR 2: NO HO SAPS? ARA PODEM CONSTRUIR-NOS UNA REALITAT!

2009-10-12T20:13:00.003+02:00

A l’entrada anterior posava l’exemple (extret de la pel•lícula Volver) caricaturesc d’unes dones que anaven a la perruqueria i comentaven, en relació a la Telerrealitat (el que elles denominen teleporqueria), que com més ho veien més malament es trobaven però que, tanmateix concloïa una d’elles, no ho puc deixar de veure-ho: enganxa. I es que la Telerrealitat és l’espectacularització de la realitat, i això enganxa per diversos motius entre els que destacaré: la realitat i la manera de presentar-la.

Primer va ser el impacte de veure persones ficades en una caixa de llum, desprès de l’acceptació de la màgia, vam caure en l’error de creure que tot el que sortia per la televisió havia de ser bo i així (la realitat al manifest) i, finalment, per tal de captar la nostra atenció van presentar-nos la realitat més extrema (i la més fictícia); ara ja res ens sorprèn. Sabem què és la realitat, i em après a diferenciar-la entre totes les imatges que veiem. A més a més, coneixem el poder de la informació i la utilització dels audiovisuals per a transformar-la. Tanmateix, quan a la pantalla hi surten persones de carrer, quan el tema a tractar està basat en fets verídics, quan “a la meva veïna també li va passar” o quan “conec a un amic d’una amiga que el coneix”, la realitat es confon. Hi ha un trencament entre el que és públic i el que és privat (allò que s’explica ja no li passa al protagonista d’una sèrie sinó a la teva veïna) i això, en contra d’incomodar-nos ens sorprèn i ens enganxa ja que moltes persones s’hi veuen representades i d’altres els hi serveix de consol. Com vam parlar el primer dia de classe, una de les funcions que compleix la televisió, és la d’identificar-se un mateix (emetre un judici social immediat “si es que... la gent cada cop està més boja”) i la de conèixer`s un mateix (contraposant les accions que veu amb el seu comportament “jo això mai ho havia fet”) .Respecte la manera de presentar la realitat hi participen molts aspectes que condicionen la seva realització com a espectacle. Si partim de la idea que la Telerrealitat és una realitat construïda per i en benefici de la televisió, hem d’acceptar que hi ha un muntatge darrera, una manipulació de la imatge en connexió amb la música. Evidentment que és una realitat modificada (i, per tant, deixa de ser realitat) ja que tot programa televisiu s’ha de crear. La imatge es manipula a través de la càmara, que pot ser subjectiva o objectiva, aquesta es recolza a través de músiques específiques, els entrevistats/des i els entrevistadors/es han d’estar disposats a jugar (a participar en la dinàmica del programa), han de tenir una actitud positiva, i darrera d’aquest hi ha un maquillatge, una vestimenta i un treball corporal prèviament pensat. Sin tot això, sense aquest muntatge a vegades carregat d’efectes dramàtics, els programes no els veuria ningú. I per molta realitat que es pretengui mostrar, sempre hi haurà un disseny previ un muntatge posteriori.La pregunta és, en quina mesura és legítim manipular la realitat? Per a les persones que estudien aquest mitjà de comunicació o per a totes aquelles que hi tenen accés o un pensament reflexiu respecte el tema, no hi ha problema, reconeixerem on està la trampa com vam reconèixer que tot el que se’ns mostra a la pantalla no es veritat. Però, què passa amb els col•lectius que no disposen d’aquestes estratègies i/o recursos per a jutjar si el que veuen és realitat o no? Qui assegura que darrera d’aquest hi hagi sempre una persona que vetlla perquè comprenguin la realitat? La culpa és dels que s’exposen o deixen exposats a aquest perill als seus o bé és dels que ens mostren la realitat com no és?

TR 1: QÜESTIÓ DE PRIORITATS

2009-10-12T11:55:00.004+02:00

L’altre dia veient la pel·lícula Volver, vaig trobar, entre molts temes culturals, que criticaven de manera implícita la Telereealitat. Dues senyores a la perruqueria comentaven:

Resulta que una de les protagonistes té una germana que treballa a la televisió en programes de “retrobaments i problemes socials”, englobant dins del concepte Telerrealitat tots aquells programes en els que hi participen persones sense estudis en mitjans de comunicació, persones de carrer o gent que s’ha fet famosa explicant la seva vida (hagi tingut o no relació amb alguna “personalitat del mundillo”) En la pel·lícula, la germana convida a la protagonista a participar en un programa d’aquests per tal de trobar a la seva mare, però en lloc de centrar-se en aquest tema, la entrevistadora li demana que parli de la seva veïna, de la qual se sospita que tingui alguna cosa a veure en la seva desaparició. Literalment, compren la història (li donen un viatge a una clínica mèdica privada) a canvi de que parli malament de la veïna, creant polèmica, que en definitiva és el que interessa. Aquest fet ens demostra com la Telerealitat sembla tenir uns objectius quan en realitat són uns altres, és a dir, el programa es ven com a programa de retrobament però els productors l’utilitzen com a programa de difusió de conflictes que ells troben al carrer.

En el cas dels programes de tertúlies, aquest es venen com programes que pretenen parlar de temes i personatges que són d’actualitat, quan en realitat l’únic que volen és generar audiència i polèmica, utilitzant per això qualsevol estratègia. Aquest va ser el cas de la Belén Esteban, en el que van utilitzar un tema seriós com és la utilització de menors i la ocultació d’aquest tema a la principal responsable. Però resulta que el fet més preocupant és que la polèmica anés més enllà dels programes de tertúlies i a la televisió no se’n parlés d’una altra cosa.

La meva pregunta és, si la televisió és un mitjà de comunicació perquè no s’utilitza per a transmetre informació rellevant per la formació de la nostra consciencia com a ciutadans? Crec que aquests programes estan bé per a una part de la població que li agraden, a ningú li negarem el dret a escollir que pot o no veure per la televisió, però quan tots els programes parlen del mateix tema, el dret desapareix, justament per obligar-nos o limitar-nos la possibilitat de veure una altra cosa.

Per cert, en la pel·lícula, al final la protagonista decideix que aquest tema l’ha de solucionar ella i la gent que l’envolta, les persones directament implicades, res podran fer la resta de ciutadans que només l’observen per consolar-se ells mateixos comparant la seva desgracia amb aquesta encara més gran.

QUAN A LA TELE NOMÉS FAN TELE...

2009-10-12T10:56:00.000+02:00

Què hi farem! Ara que ja no hi caben les pantalles al moble del menjador, ara que hi ha més programes que peixos, ara que sabem més anuncis que cançons, ara que creiem que no es qüestió de màgia, que qui ens saluda des de la pantalla pot ser el nostre veí, que tothom en té una i que sempre s'ha de tenir engegada, ara resulta que a la televisió se li acaben les idees.Reconec que és una bona pensada el fet de que tothom pugui sortir a la televisió, tingui la oportunitat de dir la seva i ser escoltat per ciutadans de carrer des del nord fins al sud; entenc que aquesta es una bona manera de desmitificar el poder de la televisió, de trencar aquella idea inicial en la que tot el que sortia per la tele havia de ser bo (inclusive les persones) i real (perquè ho estaves veient). Però una cosa és crear uns espectadors incrèduls a qualsevol tipus de màgia i una altra és perdre per gran part de la creativitat. Només hi ha telerealitat, informatius, publicitat, sèries, docuemtnals, shows i derivats. Això sent optimistes, si de veritat analitzem els canals nacionals en una franja horaria com pot ser el migdia tarda, només hi ha telerealitat. Serà doncs, el moment d'analitzar aquest tipus de programes, ara que a la tele només fan tele.