IN1: EL DIARIO NO HABLABA DE MÍ

[Dia feiner. 08:00h. Pip, pip, pip, pi... (1infomació: és l'hora) M'aixeco, miro l'ordinador (2 informació: el botó amb un símbol rodó és per encendre'l), escolto la música (3 informació: diu el cantautor "hoy, amor, como siempre, el diario no hablaba de mí"). Preparo l'esmorzar i la cafetera fa un soroll estrany (4 informació: s'ha quedat sense aigua). Veig un capítol d'una sèrie de dibuixos (5 informació: diuen "l'amistat és una font d'energia"). Preparo la bossa i pujo a la Facultat... Allà potser trobo un fulletó que em convida a unes jornades (6 informació: educació per la pau), escolto com parlen del facebook les companyes de darrera (7 informació: pots montar-te una cuina virtual), un professor diu tres cops Millet en to de broma (8 informació: pregunto a una companya de classe qui és), a la cua del bar algú parla del temps (9 informació: demà plourà), etc.] M'informo.

I es que la vida diària està plena d'informacions, tant, que si no tinguéssim la capacitat de passar per alt les que no ens interessen, no podríem obrir els ulls. També està plena d’eines, mitjans, estratègies per informar-nos: llegir llibres, parlar amb la gent, escoltar la ràdio, veure la televisió, buscar en internet, pensar... Crec que,així com hauríem d’escollir sobre el que ens volem informar, s’ha de saber escollir el mitjà adequat per a cada situació. Ara farà prop de dos mesos que no veig uns informatius (i de passada menjant amb la família) i puc viure perfectament sense sentir-me exclosa. De fet, la gent que conec parla més de programes d’Internet que d’actualitat, per posar un exemple. I es que la informació compleix la seva funció quan el receptor se sent realment interessant.

Formo part del petit percentatge que confirma la regla, és a dir, el que no figura com a espectador. Els Informatius, per a la majoria de persones, és allò que s’ha de veure per estar ben informats sobre l’actualitat, d’una manera neutra i professional. El record que tinc de les noticies que veia és: assassinats, corrupcions, baralles polítiques, vida personal o informació promocional d’artistes, l’economia en els esports, temps... I res d’això em semblava important per a viure la meva vida. I molt menys em semblava neutre l’assumpte. A l’escola ens ho van dir amb els diaris: si voleu estar ben informats heu de contrastar; ho vaig aplicar també a la televisió i com que no tenia temps, doncs, abans de sentir-me enganyada vaig escollir sentir-me desinformada. I és que, a més a més, hem de tenir en compte que gairebé sempre ens informen d'una conseqüència i no dels fets socials que ho han provocat, i d'aquesta manera mai arribem a tenir una visió global del què, com tampoc podem cercar solucions al problema; així doncs, de poc ens serveix. No podem oblidar, que els informatius són programes de televisió.

I que el principal motiu de la televisió és crear audiència. Aquí podríem aplicar la mateixa regla que amb la Telerrealitat: és lícit que ens diguin “así son las cosas”? Darrera de tot audiovisual, darrera de tot pensament, hi ha unes imatges, uns coneixements previs que guien la creació d’informació. Això és una veritat i no ho hem d’amagar, no és cap delicte crear opinió. El problema ve quan es fa veure que l’objectivitat existeix en les notícies, quan no s’accepta que tota interpretació de qualsevol cosa és subjectiva. Crec que els Informatius que realment informen són aquells que accepten que la informació no és objectiva, des d'aquesta premisa, si vols donar-li un caire objectiu has de mostrar les dues cares de la moneda, encara que siguis, posem per cas, republicà.