IN3: INFORMATIUS ELECTROMAGNÈTICS

Desprès de realitzar un petit estudi sobre els informatius (a través de temes com l’objectivitat, l’agenda informativa i la pluralitat de les notícies) i partint d’una perspectiva constructivista segons la qual és necessària la intervenció educativa en aquest àmbit, això és, una pedagogia dels mitjans de comunicació, el següent pas és estudiar la proposta de projectes que hi ha al respecte. Les diverses propostes educatives que se’n deriven dels informatius estan enfocades des de les dues perspectives de la pedagogia dels mitjans: educació amb els mitjans i educació dels mitjans. Així doncs, les activitats proposades tenen per objectiu desenvolupar la lectura crítica dels informatius, però també aprendre sobre diferents temes a través d’aquests mitjans (com per exemple, aprendre sobre la immigració).

Respecte el projecte de Diversitac del tractament d’una notícia i creació i publicació d’una nova notícia a través d’un bloc, volia destacar-ne que m’ha semblat molt encertades les següents qüestions: penseu que tothom sap el que vosaltres heu esbrinat?, s’hauria de poder opinar sempre sobre les notícies que ens donen?, ja que marquen la línia pedagògica sobre la qual treballar l’ús i la influència que tenen els mitjans de comunicació sobre l’audiència. En general el material m’ha semblat molt bo i l’estructura i propostes d’aquest aplicables a moltes notícies, ja que és donen resposta als dos enfocaments de la pedagogia dels mitjans (amb els mitjans i dels mitjans). Respecte el tema del tractament de la notícia, la meva proposta seria, abans d’estudiar els criteris que defineixen què és notícia?, realitzar una taula rodona respecte què creuen els alumnes que hauria de ser notícia i una petita investigació de què creuen els adults que és o hauria de ser noticiable. Desprès d’una posada en comú de les diferents opinions aquestes s’haurien de posar en contrast amb els ítems periodístics que defineixen què és notícia.

Montse Vila, a una entrevista sobre el projecte Escoles en xarxa, explica les raons d’utilitzar els mitjans digitals per abordar els diferents objectius de l’ensenyament de la llengua, en aquest cas la creació de blocs: acostar-se a la realitat digital dels infants, intercanvi i reconeixement entre iguals, treballar les competències digitals, competències curriculars com desenvolupar l’ús vehicular de la llengua, estudi els diferents gèneres literaris, crear situacions comunicatives, etc. Aquest és un exemple de pedagogia amb els mitjans de comunicació, de com els mitjans funcionen positivament i significativament com a recurs educatiu.

Un altre projecte interessant és el realitzat pels alumnes de 6ºB de l’escola Parque Europa, Zaragoza. La classe va realitzar un blog (Noticias del aula 6ºB) que va guanyar el primer premi Edublog08. Una de les activitats més interessants és la creació d’un telenotícies que explica el que passa a la seva escola. A continuació una mostra dels informatius:

Per finalitzar el tema, volía destacar-ne dues frases que encaixen amb la idea que volia transmetre en les anteriors entrades i que justifiquen de manera senzilla el fet de que ha d'haver-hi una pedagogia dels mitjans de comunicació. Aquestes fan referència específica al tractament de les minories ètniques als informatius, on existeix el Manual d'estil que proposa el Col·legi de Periodistes de Catalunya:

- "Introduïm ítems que semblen complementar la notícia tot i que el resultat final condiciona la lectura que els receptors fan de la realitat des de la finestra dels mitjans."

- "Si els periodistes només parlem de les informacions quan aquestes són negatives, la percepció del carrer, de la societat, no pot ser positiva", com a reflexió sobre la influència d'aquests."

Per últim volia afegir una mostra dels informatius dels electroduendes que donaven al meu programa favorit La bola de Cristal. Curiós observar com fan una verdadera crítica de les diferents notícies a través dels ninots que utilitzaven. LolO Rico, directora del programa (a la entrevista que he penjat a la dreta) ja ho va dir: "no és un programa infantil..." encara que els ninots feien riure a molts infants, la gran càrega de crítica social que tenia feia que fós un programa per a tota la família. Aquest tractament de les notícies és verdaderament interessant...

IN2: BIENAVENTURADOS

El dia que vaig néixer Joan Manuel Serrat cantava en la Catedral de Barcelona, “la vida te la dan pero no te la regalan” (Bienaventurados). És increïble pensar que el passat està escrit, dia a dia, que és més que un record llunyà. Actualment, en menys d’una hora, podem trobar tantes notícies com ns tenen uns quants minuts, que farem quan siguem més grans?. El cas és que si algú es creu desinformat és perquè ha escollit aquesta opció, no perquè no disposi de mitjans de comunicació suficients com a conèixer l’actualitat, el passat o, fins i tot, el futur amb una gran pluralitat de notícies. Tanmateix, la premsa escrita (paper o on line), no té el major ranking d’acceptació. “Según datos del Eurobarómetro publicados en junio de 2006, la televisión es el medio de información preferido por el 73% de los ciudadanos, seguido de la prensa (54%) y en tercer lugar la radio (35%). Los informativos, en consecuencia, poseen una poderosa capacidad de influencia en la opinión pública a través de la imagen que presentan acerca de la realidad política, económica, social, cultural, etc.” (García, J. A., 2007, El infoentretenimiento en los informativos líderes de audiencia en la UE)

Així doncs, encara que tinguem l’opció d’escollir, de comparar i contrastar allò que ens expliquen, no ho fem, les nostres prioritats són unes altres i llavors accedim a allò que ens resulta més còmode, els informatius. I ja que ens decidim a escollir-ne un en concret, al menys, el que hauríem de fer és conèixer dues coses:
- De quin partit polític/ideologia/empresa és partidària la cadena que ho emet.
- Quins són els criteris i requisits alhora d’escollir les notícies.
La primera característica ens ajudarà a entendre perquè surten unes personalitats o no unes altres, i situar el discurs dels reporters dins d’una manera d’entendre el món. Conèixer la ideologia que té un text televisiu ens fa veure que existeixen unes altres. Cadascú és lliure d’escollir-ne si la segueix o no, però al menys s’ha de saber que hi ha unes altres maneres de pensar (partim de la idea, com comentàvem en la anterior entrada, de que la neutralitat és impossible).
La segona característica ens ajudarà a entendre perquè s’escollen unes notícies i no unes altres. Una crítica comuna als teleinformatius (també esmentada en l’anterior entrada) és que gairebé sempre surten informacions negatives, a què es degut? Criteris de selecció de notícies:
-Actualidad: cuanto más reciente, más valor noticioso.
-Concreta: que evite generalidades sobre el tema, precisa.
-Impacto: que llegue, que interese a la gente.
-Cercanía: lo que es reconocible en distancia y a nivel de emoción tiene más interés para los oyentes.
-Cambio: todo lo que es fuera de lo común.
-Interés humano: situaciones que conmueven y despiertan senti¬mientos y emociones en la gente.
-Conflicto: paros, guerras, oposición de criterios, polémica, contradicción…
-Denuncia: la denuncia pone en alerta al oyente.
-Curiosidad: aspectos insólitos sin ser puro sensacionalismo, fue¬ra de lo común…
-Veracidad: los hechos sin sensacionalismo, sin exageraciones…
-Otros: aventuras, celebraciones, ética, misterio, etc.
Hem d’afegir-hi:
- Que afecti a moltes persones.
- Que el mateix cas hagi passat amb anterioritat, fa poc temps.
El que es negatiu és sorprenent, perquè no passa cada dia, i això dóna resposta a uns dels criteris. Tot i que existeixen aquests criteris de selecció i un enfocament polític en el discurs, el periodista així com sap quina és la seva funció i el poder que té, hauria de saber el mal que pot fer. I es que sembla com si aquestes dues característiques fossin imprescindibles, com si declarar públicament (o no tant públicament) el que penses i creus justifiqués que només parlis d’això. Si, tots ho sabem o hauríem de saber (no oblidem el 40% aprox. de persones que no contesten i/o que pensen que els informatius són imparcials) no justifica que el periodista no sigui plural, no compari, ens mostri una realitat tant segmentada, tan adjectivada... I penso que la responsabilitat d’aquest problema no recau en la forta regulació (o en subvencionar més o menys les cadenes privades) dels partits polítics sinó en la consciencia del periodista i del tant per cent de telespectadors que decideixen informar-se a través d’aquest mitjà de comunicació. Encara que informant-nos per altres víes tinguem la sensació de no saber què està passant... Bienaventurados los que lo tienen claro, porque de ellos es el reino de los ciegos.

Telediarios sangrientos

IN1: EL DIARIO NO HABLABA DE MÍ

[Dia feiner. 08:00h. Pip, pip, pip, pi... (1infomació: és l'hora) M'aixeco, miro l'ordinador (2 informació: el botó amb un símbol rodó és per encendre'l), escolto la música (3 informació: diu el cantautor "hoy, amor, como siempre, el diario no hablaba de mí"). Preparo l'esmorzar i la cafetera fa un soroll estrany (4 informació: s'ha quedat sense aigua). Veig un capítol d'una sèrie de dibuixos (5 informació: diuen "l'amistat és una font d'energia"). Preparo la bossa i pujo a la Facultat... Allà potser trobo un fulletó que em convida a unes jornades (6 informació: educació per la pau), escolto com parlen del facebook les companyes de darrera (7 informació: pots montar-te una cuina virtual), un professor diu tres cops Millet en to de broma (8 informació: pregunto a una companya de classe qui és), a la cua del bar algú parla del temps (9 informació: demà plourà), etc.] M'informo.

I es que la vida diària està plena d'informacions, tant, que si no tinguéssim la capacitat de passar per alt les que no ens interessen, no podríem obrir els ulls. També està plena d’eines, mitjans, estratègies per informar-nos: llegir llibres, parlar amb la gent, escoltar la ràdio, veure la televisió, buscar en internet, pensar... Crec que,així com hauríem d’escollir sobre el que ens volem informar, s’ha de saber escollir el mitjà adequat per a cada situació. Ara farà prop de dos mesos que no veig uns informatius (i de passada menjant amb la família) i puc viure perfectament sense sentir-me exclosa. De fet, la gent que conec parla més de programes d’Internet que d’actualitat, per posar un exemple. I es que la informació compleix la seva funció quan el receptor se sent realment interessant.

Formo part del petit percentatge que confirma la regla, és a dir, el que no figura com a espectador. Els Informatius, per a la majoria de persones, és allò que s’ha de veure per estar ben informats sobre l’actualitat, d’una manera neutra i professional. El record que tinc de les noticies que veia és: assassinats, corrupcions, baralles polítiques, vida personal o informació promocional d’artistes, l’economia en els esports, temps... I res d’això em semblava important per a viure la meva vida. I molt menys em semblava neutre l’assumpte. A l’escola ens ho van dir amb els diaris: si voleu estar ben informats heu de contrastar; ho vaig aplicar també a la televisió i com que no tenia temps, doncs, abans de sentir-me enganyada vaig escollir sentir-me desinformada. I és que, a més a més, hem de tenir en compte que gairebé sempre ens informen d'una conseqüència i no dels fets socials que ho han provocat, i d'aquesta manera mai arribem a tenir una visió global del què, com tampoc podem cercar solucions al problema; així doncs, de poc ens serveix. No podem oblidar, que els informatius són programes de televisió.

I que el principal motiu de la televisió és crear audiència. Aquí podríem aplicar la mateixa regla que amb la Telerrealitat: és lícit que ens diguin “así son las cosas”? Darrera de tot audiovisual, darrera de tot pensament, hi ha unes imatges, uns coneixements previs que guien la creació d’informació. Això és una veritat i no ho hem d’amagar, no és cap delicte crear opinió. El problema ve quan es fa veure que l’objectivitat existeix en les notícies, quan no s’accepta que tota interpretació de qualsevol cosa és subjectiva. Crec que els Informatius que realment informen són aquells que accepten que la informació no és objectiva, des d'aquesta premisa, si vols donar-li un caire objectiu has de mostrar les dues cares de la moneda, encara que siguis, posem per cas, republicà.

PU: SI LO HACES ¿HAZLO BIEN?

La televisión, una vez más, sobrepasa los límites de la ética. ¿Cuándo aprenderemos que el fin no justifica los medios?

[MOTIVOS PARA SER VEGETARIAN@]