El dia que vaig néixer Joan Manuel Serrat cantava en la Catedral de Barcelona, “la vida te la dan pero no te la regalan” (Bienaventurados). És increïble pensar que el passat està escrit, dia a dia, que és més que un record llunyà. Actualment, en menys d’una hora, podem trobar tantes notícies com ns tenen uns quants minuts, que farem quan siguem més grans?. El cas és que si algú es creu desinformat és perquè ha escollit aquesta opció, no perquè no disposi de mitjans de comunicació suficients com a conèixer l’actualitat, el passat o, fins i tot, el futur amb una gran pluralitat de notícies. Tanmateix, la premsa escrita (paper o on line), no té el major ranking d’acceptació. “Según datos del Eurobarómetro publicados en junio de 2006, la televisión es el medio de información preferido por el 73% de los ciudadanos, seguido de la prensa (54%) y en tercer lugar la radio (35%). Los informativos, en consecuencia, poseen una poderosa capacidad de influencia en la opinión pública a través de la imagen que presentan acerca de la realidad política, económica, social, cultural, etc.” (García, J. A., 2007, El infoentretenimiento en los informativos líderes de audiencia en la UE)
Així doncs, encara que tinguem l’opció d’escollir, de comparar i contrastar allò que ens expliquen, no ho fem, les nostres prioritats són unes altres i llavors accedim a allò que ens resulta més còmode, els informatius. I ja que ens decidim a escollir-ne un en concret, al menys, el que hauríem de fer és conèixer dues coses:
- De quin partit polític/ideologia/empresa és partidària la cadena que ho emet.
- Quins són els criteris i requisits alhora d’escollir les notícies.
La primera característica ens ajudarà a entendre perquè surten unes personalitats o no unes altres, i situar el discurs dels reporters dins d’una manera d’entendre el món. Conèixer la ideologia que té un text televisiu ens fa veure que existeixen unes altres. Cadascú és lliure d’escollir-ne si la segueix o no, però al menys s’ha de saber que hi ha unes altres maneres de pensar (partim de la idea, com comentàvem en la anterior entrada, de que la neutralitat és impossible).
La segona característica ens ajudarà a entendre perquè s’escollen unes notícies i no unes altres. Una crítica comuna als teleinformatius (també esmentada en l’anterior entrada) és que gairebé sempre surten informacions negatives, a què es degut? Criteris de selecció de notícies:
-Actualidad: cuanto más reciente, más valor noticioso.
-Concreta: que evite generalidades sobre el tema, precisa.
-Impacto: que llegue, que interese a la gente.
-Cercanía: lo que es reconocible en distancia y a nivel de emoción tiene más interés para los oyentes.
-Cambio: todo lo que es fuera de lo común.
-Interés humano: situaciones que conmueven y despiertan senti¬mientos y emociones en la gente.
-Conflicto: paros, guerras, oposición de criterios, polémica, contradicción…
-Denuncia: la denuncia pone en alerta al oyente.
-Curiosidad: aspectos insólitos sin ser puro sensacionalismo, fue¬ra de lo común…
-Veracidad: los hechos sin sensacionalismo, sin exageraciones…
-Otros: aventuras, celebraciones, ética, misterio, etc.
Hem d’afegir-hi:
- Que afecti a moltes persones.
- Que el mateix cas hagi passat amb anterioritat, fa poc temps.
El que es negatiu és sorprenent, perquè no passa cada dia, i això dóna resposta a uns dels criteris. Tot i que existeixen aquests criteris de selecció i un enfocament polític en el discurs, el periodista així com sap quina és la seva funció i el poder que té, hauria de saber el mal que pot fer. I es que sembla com si aquestes dues característiques fossin imprescindibles, com si declarar públicament (o no tant públicament) el que penses i creus justifiqués que només parlis d’això. Si, tots ho sabem o hauríem de saber (no oblidem el 40% aprox. de persones que no contesten i/o que pensen que els informatius són imparcials) no justifica que el periodista no sigui plural, no compari, ens mostri una realitat tant segmentada, tan adjectivada... I penso que la responsabilitat d’aquest problema no recau en la forta regulació (o en subvencionar més o menys les cadenes privades) dels partits polítics sinó en la consciencia del periodista i del tant per cent de telespectadors que decideixen informar-se a través d’aquest mitjà de comunicació. Encara que informant-nos per altres víes tinguem la sensació de no saber què està passant... Bienaventurados los que lo tienen claro, porque de ellos es el reino de los ciegos.
Telediarios sangrientos
Així doncs, encara que tinguem l’opció d’escollir, de comparar i contrastar allò que ens expliquen, no ho fem, les nostres prioritats són unes altres i llavors accedim a allò que ens resulta més còmode, els informatius. I ja que ens decidim a escollir-ne un en concret, al menys, el que hauríem de fer és conèixer dues coses:
- De quin partit polític/ideologia/empresa és partidària la cadena que ho emet.
- Quins són els criteris i requisits alhora d’escollir les notícies.
La primera característica ens ajudarà a entendre perquè surten unes personalitats o no unes altres, i situar el discurs dels reporters dins d’una manera d’entendre el món. Conèixer la ideologia que té un text televisiu ens fa veure que existeixen unes altres. Cadascú és lliure d’escollir-ne si la segueix o no, però al menys s’ha de saber que hi ha unes altres maneres de pensar (partim de la idea, com comentàvem en la anterior entrada, de que la neutralitat és impossible).
La segona característica ens ajudarà a entendre perquè s’escollen unes notícies i no unes altres. Una crítica comuna als teleinformatius (també esmentada en l’anterior entrada) és que gairebé sempre surten informacions negatives, a què es degut? Criteris de selecció de notícies:
-Actualidad: cuanto más reciente, más valor noticioso.
-Concreta: que evite generalidades sobre el tema, precisa.
-Impacto: que llegue, que interese a la gente.
-Cercanía: lo que es reconocible en distancia y a nivel de emoción tiene más interés para los oyentes.
-Cambio: todo lo que es fuera de lo común.
-Interés humano: situaciones que conmueven y despiertan senti¬mientos y emociones en la gente.
-Conflicto: paros, guerras, oposición de criterios, polémica, contradicción…
-Denuncia: la denuncia pone en alerta al oyente.
-Curiosidad: aspectos insólitos sin ser puro sensacionalismo, fue¬ra de lo común…
-Veracidad: los hechos sin sensacionalismo, sin exageraciones…
-Otros: aventuras, celebraciones, ética, misterio, etc.
Hem d’afegir-hi:
- Que afecti a moltes persones.
- Que el mateix cas hagi passat amb anterioritat, fa poc temps.
El que es negatiu és sorprenent, perquè no passa cada dia, i això dóna resposta a uns dels criteris. Tot i que existeixen aquests criteris de selecció i un enfocament polític en el discurs, el periodista així com sap quina és la seva funció i el poder que té, hauria de saber el mal que pot fer. I es que sembla com si aquestes dues característiques fossin imprescindibles, com si declarar públicament (o no tant públicament) el que penses i creus justifiqués que només parlis d’això. Si, tots ho sabem o hauríem de saber (no oblidem el 40% aprox. de persones que no contesten i/o que pensen que els informatius són imparcials) no justifica que el periodista no sigui plural, no compari, ens mostri una realitat tant segmentada, tan adjectivada... I penso que la responsabilitat d’aquest problema no recau en la forta regulació (o en subvencionar més o menys les cadenes privades) dels partits polítics sinó en la consciencia del periodista i del tant per cent de telespectadors que decideixen informar-se a través d’aquest mitjà de comunicació. Encara que informant-nos per altres víes tinguem la sensació de no saber què està passant... Bienaventurados los que lo tienen claro, porque de ellos es el reino de los ciegos.
Telediarios sangrientos
No hay comentarios:
Publicar un comentario