El debat respecte la Telerrealitat és difícil d'encarrilar, i això és perquè hi conflueixen aspectes culturals, econòmics, emocionals... temes que afecten al total de la població i posicionaments que estan poc definits. Però, tanmateix, com tot, segur que és millorable. Podríem estar eternament discutint si és o no convenient que existeixin aquests tipus de programes, però com que el tema no és decidir si posar-los o no, sinó com millorar la situació, com aconseguir que els espectadors/es en facin un ús crític i conscient, doncs no ens queda una altre que pensar-hi positivament.
Que ha d’haver-hi una regulació ja que és un mitjà que està a l'abast de tot tipus de públic i no tothom té la mateixa formació ni capacitat per a pair-ho, està clar, o des de la meva postura així és. Que els operadors volen continuar emetent aquests programes, que ho facin, tenen llibertat per fer-ho. Però llibertat no vol dir llibertinatge. No tot és lícit, no poden atacar, passar per alt els aspectes morals i ètics que mantenen a la societat unida, que fan que la nostra cultura sigui així. Crec que no son les autoritats qui ho han de regular, ja que tot allò que s’imposa es compleix sense saber perquè, es fa i no s’entén; són els mateixos espectadors i productors els que s’han de conscienciar que no poden arribar tant lluny. Que el mitjà no justifica els fins, que si només la audiència és el que importa, doncs que ideïn altres fórmules. El meu consell és que li donin la volta a la truita. Els conflictes ens criden l’atenció, creen polèmica i tensió perquè ens fan discutir (positivament) i això ens fa pensar i pensant, encara que no ho fem críticament, ens tornem més humans. Però, els conflictes es poden generar des de la negativitat o la positivitat. On queda la felicitat? Això no dóna que pensar? Saber que el teu veí ha aconseguit aixecar un negoci i tot li va bé no ens porta a la reflexió de: ho podria fer jo? com se les haurà manegat?, per posar un exemple. Recordem, no hi ha llum sense obscuritat, i fa massa temps que naveguem en terres de la negativitat, aviat oblidarem que podem viatjar i veure una llum.
Porto moltes setmanes pensant una proposta per a millorar i/o regular el tema de la Telerrealitat i a part, com deia abans, de crear polèmica a través de lo positiu, trobo molt difícil aportar quelcom. És clar que si tingués la resposta potser ja m’hagués dirigit als productors i a les autoritats pertinents. Tanmateix, penso, com deia a l’anterior entrada i apuntava abans, que la responsabilitat és dels espectadors. En el cas dels infants que es troben amb aquests programes, no hauria de ser la televisió qui els hi negués la visió sinó els familiars que ho permeten. La Telerrealitat hauria de ser com les pel·lícules per a majors de 18, que es poden veure però sempre acompanyat d’una persona adulta que t’expliqui què està passant, què és real i què no, en resumides contes, que desprès de cada programa l’infant pogués dir que li ha semblat i discutir-ho amb un adult crític. Si la Telerrealitat ens mostra una realitat modificada o una situació que s’assembla molt a la realitat, això s’ha de saber abans de veure-ho.
No hay comentarios:
Publicar un comentario