A l’entrada anterior posava l’exemple (extret de la pel•lícula Volver) caricaturesc d’unes dones que anaven a la perruqueria i comentaven, en relació a la Telerrealitat (el que elles denominen teleporqueria), que com més ho veien més malament es trobaven però que, tanmateix concloïa una d’elles, no ho puc deixar de veure-ho: enganxa. I es que la Telerrealitat és l’espectacularització de la realitat, i això enganxa per diversos motius entre els que destacaré: la realitat i la manera de presentar-la.
Primer va ser el impacte de veure persones ficades en una caixa de llum, desprès de l’acceptació de la màgia, vam caure en l’error de creure que tot el que sortia per la televisió havia de ser bo i així (la realitat al manifest) i, finalment, per tal de captar la nostra atenció van presentar-nos la realitat més extrema (i la més fictícia); ara ja res ens sorprèn. Sabem què és la realitat, i em après a diferenciar-la entre totes les imatges que veiem. A més a més, coneixem el poder de la informació i la utilització dels audiovisuals per a transformar-la. Tanmateix, quan a la pantalla hi surten persones de carrer, quan el tema a tractar està basat en fets verídics, quan “a la meva veïna també li va passar” o quan “conec a un amic d’una amiga que el coneix”, la realitat es confon. Hi ha un trencament entre el que és públic i el que és privat (allò que s’explica ja no li passa al protagonista d’una sèrie sinó a la teva veïna) i això, en contra d’incomodar-nos ens sorprèn i ens enganxa ja que moltes persones s’hi veuen representades i d’altres els hi serveix de consol. Com vam parlar el primer dia de classe, una de les funcions que compleix la televisió, és la d’identificar-se un mateix (emetre un judici social immediat “si es que... la gent cada cop està més boja”) i la de conèixer`s un mateix (contraposant les accions que veu amb el seu comportament “jo això mai ho havia fet”) .
Respecte la manera de presentar la realitat hi participen molts aspectes que condicionen la seva realització com a espectacle. Si partim de la idea que la Telerrealitat és una realitat construïda per i en benefici de la televisió, hem d’acceptar que hi ha un muntatge darrera, una manipulació de la imatge en connexió amb la música. Evidentment que és una realitat modificada (i, per tant, deixa de ser realitat) ja que tot programa televisiu s’ha de crear. La imatge es manipula a través de la càmara, que pot ser subjectiva o objectiva, aquesta es recolza a través de músiques específiques, els entrevistats/des i els entrevistadors/es han d’estar disposats a jugar (a participar en la dinàmica del programa), han de tenir una actitud positiva, i darrera d’aquest hi ha un maquillatge, una vestimenta i un treball corporal prèviament pensat. Sin tot això, sense aquest muntatge a vegades carregat d’efectes dramàtics, els programes no els veuria ningú. I per molta realitat que es pretengui mostrar, sempre hi haurà un disseny previ un muntatge posteriori.
La pregunta és, en quina mesura és legítim manipular la realitat? Per a les persones que estudien aquest mitjà de comunicació o per a totes aquelles que hi tenen accés o un pensament reflexiu respecte el tema, no hi ha problema, reconeixerem on està la trampa com vam reconèixer que tot el que se’ns mostra a la pantalla no es veritat. Però, què passa amb els col•lectius que no disposen d’aquestes estratègies i/o recursos per a jutjar si el que veuen és realitat o no? Qui assegura que darrera d’aquest hi hagi sempre una persona que vetlla perquè comprenguin la realitat? La culpa és dels que s’exposen o deixen exposats a aquest perill als seus o bé és dels que ens mostren la realitat com no és?
No hay comentarios:
Publicar un comentario