F3: VALORS

Con esto quiero llegar a la conclusión que a todas las personas desde chicas nos queréis hacer igual que a los demás: educadas, listas, respetuosas... y nos ordenáis lo que debemos hacer, cómo debemos ser. Nos regaláis un hogar y conseguís que nuestro carácter vaya a juego con él. La tierra, mi cuerpo, ya está dirigido para tirar por un camino determinado ¿Y si el agua no se lo permite? ¿y si mi mente no está de acuerdo? Da igual. Una vez aceptado ese modo, una vez acostumbrados a esa vida, ya no nos podemos deshacer de esa monotonía que la rodea. Sé que no puedo cambiarla, así que lo único que puedo hacer es no permitir que me cambien. Que no intenten que sea como los demás; si el lugar, si la clase social, si la vida no va conmigo ¿por qué tengo que adaptarme a eso? Lo siento, a partir de ahora: nada de cargar con lo que no quiero, nada de soportar lo que odio y, sobre todo, nada de ser algo que no quiero ser. Si no es así, no volveré.

M’he pres la llicència de recollir el final d’un relat que vaig escriure fa temps, a la meva etapa com a adolescent. Al llarg del relat es mostra com una adolescent lluita per a definir-se com a persona especial dins d’un entorn que l’obliga a aprendre a ser igual o acceptar que tot el que faci que sigui diferent l’etiquetarà de persona impulsiva i descontrolada. Al final, l’adolescent, inconscient del que fa, marxa de casa encara que ho té tot. Aquest final, des del meu punt de vista, és molt comú a les series televisives d’adolescents, on es mostra com aquests fan tot allò que els “adolescents de veritat” no poden fer (ja que realment saben que no s’ha de fer). Aquesta relació telespectador i sèrie, és la mateixa que es dóna entre infants (lectors o oients) i contes, on els personatges d’aquests fan allò que els infants voldrien fer en aquest món imaginari (desprès utilitzen les històries pel joc simbòlic, per exemple) El problema apareix quan no existeix diferència entre realitat i ficció. D’aquí (entre d’altres) esdevé la importància de la pedagogia dels mitjans de comunicació, de que el telespectador entengui que allò que veu no es real o, en altres paraules, que els valors que la sèrie (en aquest cas) predica no són els que han de seguir (o que s’han de sotmetre al sentit crític abans d’actuar).