PU1: EL HOMBRE DE SCHWEEPS

La publicitat televisiva, com el propi medi, ha patit una transformació en base a l'evolució de la societat i els seus valors, adaptant el seu objectiu a partir de l’opinió pública o, millor dit, de la consideració que tenen els telespectadors respecte la funció i la influència d’aquesta. És així com, segons Enrique Astuy, l’evolució respon a aquestes etapes: primerament tenia per objectiu informar, desprès persuadir als telespectadors i, per últim, seduir al públic.

INFORMACIÓ

En aquesta etapa els anuncis es limitaven inicialment a informar sobre els productes per tal de que la gent tingués coneixement de la seva existència ja que la competència era limitada. Alhora, la publicitat semblava ser un reflex de la societat, fet que es mostra, per exemple, reproduint els rols que els membres d’una família tenien (veure capítol d’anuncis sobre Els electrodomèstics , produït per LaRentadora).

PERSUASSIÓ

Desprès, amb l’augment de la competència entre marques que oferien un mateix producte, va néixer la publicitat que prometia i prometia, és a dir, que allò que s’anunciava era molt millor. Aquí, potser, va començar allò que diuen el “marquisme”, l’obsessió per portar una vestimenta, per exemple, dissenyada, no per un gran dissenyador, sinó perquè ha sortit anunciada. També en aquest període la publicitat va adaptar-se a les noves tendències: el consumisme, i alhora va crear noves necessitats amb el sorgiment de nous productes, potser, del tot imprescindibles (per exemple, Els refrescos –veure programa també de LaRentadora-)

Un clar exemple és la famosa campanya entorn a la gassosa Schweppes, en la qual es ven el producte advertint que, de primeres, potser no agrada, però que si continues consumint-ho. He aquí una cançó que rememora diverses campanyes d’anuncis dels ‘80, en especial aquesta El hombre de Shweppes de El Sobrino del diablo.

SEDUCCIÓ

Actualment, estic d’acord amb Fernando Herrero, quan afirma que l’objectiu és “que el consumidor quiera la marca […] que la vea como algo familiar, que esté en su cabeza”. La competència entre productes, l’ampliació dels mitjans de comunicació, el desencantament de la societat per la televisió, i per la publicitat en si, concevida com allò que ens domina. És en aquests moments quan la societat sí que fa la publicitat, és a dir, quan el lema és “no deixis que la publicitat t’enganyi” junt amb la producció d’aquesta de forma massiva, els productors i creatius busquen una altra manera de fer publicitat: no informant ni convencent sinó sorprenent i agradant. L’objectiu, que recordis l’anunci (i la marca) a través d’alguna frase, lema o cançó que s’utilitzi en diversos contextos (qui no ha dit mai: "¡A mí me daban dos!","Piensa en verde", "Tómate un respiro...", "Pero tú tienes estudios, piltrafilla", "Be water my friend", etc. )

Així doncs, penso que l’objectiu de la publicitat a anant variant conforme s’ha transformat la societat i que alhora també ha transformat els gustos i generat moltes tendències contribuint molts cops, a promoure valors negatius (ja sigui perquè els recren o els creen)

[Tot i que no m'agrada la Pepsi, a mí sempre m'ha agradat aquest anunci...]